En les cròniques de la processó de Corpus pels volts del 1460, apareix un ball anomenat “Diablura”. En aquesta actuació teatral, representada enmig d’una plaça, els components del ball duien camals, picarols i carotes. En un article al setmanari local “Lo Vendrellench” núm.409 de 26 de juliol de l’any 1900, i que signa en Jaume Serra i Iglesias, reprodueix i comenta tota una colla de dades trobades en un llibre de comptes municipal de mitjans del segle XV; sense dir-nos, però, la vila o ciutat a què pertanyen, tot volent donar a l’article un caire genèric i penedesenc, com bé fa constar en el títol “Las Festas del Corpus en l’Antich Panadés”:
“(…)Tenim, donchs, que en la centuria XV existían la Turquia, los Caballs cotonés, la Diablura y lo Drach. Comparém aquestos entremesos ab lo ball de Moros y Cristians, los Diables, los Gaballets y lo Drach de la nostra centuria, y digaume si en la escencia no son los mateixos. Be es veritat que la Diablura antiga, no contentantse ab ballar per los carrers de la població, feya las sevas evolucións en un improvisat escenari que s’ aixecava al mitx de la plassa ab lo nom de Castell del infern, segons veyém en un document d’ aquell temps; pero en cambi disparava cohets, com avuy ho fan los Diables, y no en poca cantitat. També`s diferenciavan la Diablura del ball de Diables y la Turquia del de Moros y Cristians ab la indumentaria, puig uns y altres gastavan camalls de cascabells com los que encara gastan los bastoners d’ avuy. Segóns se desprén dels comptes copiats, los diables portavan, ademés, caps postissos, lo qual avuy no s’estila.”
No és fins al 22 de juny de 1845 que, en un article publicat al Diario de Barcelona, es tenen les primeres dades del ball pròpiament dit. L’articulista anomena el ball de diables, entre molts altres, per la seva participació en les cercaviles i processons de la Festa Major. En el curs del segle XIX diverses publicacions de premsa (Diari de Barcelona, Diari de Reus, Diari de Vilanova, entre altres) divulguen actuacions del Ball de Diables a la Festa Major.
El Ball de diables del Vendrell és un “Ball obert”; és a dir, que a diferència d’altres agrupacions d’aquest caire, els components del ball no eren necessàriament sempre els mateixos, les colles no eren fixes ni el repartiment de personatges no era estancat, sinó que els membres del ball s’han anat renovant constantment (sobretot des del segle XX) quasi cada any, arribant fins i tot al súmmum el 1958 en què en el decurs de l’any actuaren tres colles diferents. Aquesta constant renovació de membres i colles fa que sigui major la seva vinculació popular, ja que són pocs els convilatans que no han format part en les seves fileres.
Les actuacions d’aquest ball tenen tres parts diferenciades. D’una banda, la cercavila de foc pels carrers i per les places. D’una altra, els versos, petites poesies iròniques que es reciten durant l’actuació i al final. La tradició dels versos acompanya el ball des dels seus orígens com a part parlada.
La llarga tradició del Ball de Diables del Vendrell ha permès conservar un dels actes sacramentals més antics que es coneixen a Catalunya, que encara s’escenifica en els esdeveniments festius més importants del Vendrell. La tercera part del ball és la carretillada.
El ball de diables del Vendrell no redueix l’àmbit de les seves actuacions a la capital del Baix Penedès, cosa que mostren les sortides arreu dels Països Catalans i a l’estranger, com ara a Madrid, Toulousse de Llenguadoc, Bilbao, Irun o Saragossa.
