Qué és això dels versots?

Per Enric Garriga i Martí.

Em proposo fer una petita aportació, des del meu doble vessant de filòleg i de membre del Ball de Diables de Tarragona, sobre la qüestió dels versots, que són, al capdavall, la raó que s’anomenin balls parlats algunes de les representacions de teatre popular que es fan avui dia per aquestes comarques.

Per què els diables quan es troben amb diables d’altres balls -a les trobades i festes majors on es representen els balls parlats-, parlen de pirotècnia, dels artilugis i figures que s’inventen, de sortides i farres aquí i allà…, i no parlen mai dels versots més enllà del “mira quin un n’han dit aquests”, “hòstia, com se passen aquells”? Potser perquè és una cosa secreta i anònima, fins al punt que hi ha gent que ignora qui escriu els versots que el seu ball diu a la plaça?

Comencem pel principi, perquè sovint, de tant de donar les coses per enteses i sabudes, resulta que en realitat són ignorades o oblidades. Per això, de tant en tant, no està de més repetir-les, encara que puguin semblar obvietats. L’estrofa bàsica dels balls parlats és la quarteta d’heptasíl·labs amb rima consonant els versos parells -quatre versos de set síl·labes en què només rimen el segon i el quart vers fonèticament, a partir de l’últim accent. Aquesta és la fórmula bàsica de tots els balls parlats, com l’heptasíl·lab és un dels metres més típics de la poesia popular tradicional catalana, que abans que escrita és oral. Fins i tot als textos de balls parlats en castellà del segle passat -en aquell castellà acatalanat, mal traduït i mal ortografiat- que he pogut llegir, com el de Santa Margarida, la mètrica és bastant fidel al model tot i el canvi idiomàtic; en alguns passatges fins i tot segueix la norma de rimar només els versos parells (cosa que pot reforçar la teoria que els textos que ens han arribat del segle passat en castellà eren traduccions d’originals catalans -no sé si escrits o només orals-, forçades pel decret de Carles IV, de principis del XVIII, que obligava a fer les representacions en castellà).

Amb el terme versots, que no he trobat als diccionaris ni als manuals de mètrica i versificació, solem referir-nos genèricament als parlaments dels balls de caire satíric, crític i humorístic, com els de diables, els de bandolers -com el de Serrallonga-, els de dames i vells o malcasades… En canvi no sé si fóra escaient per als parlaments de balls hagiogràfics o els de pastorets, per exemple, excepte per a les intervencions dels diables que hi pugui haver en aquests entremesos; perquè el mot “versot” té la connotació de vers gruixut, poca-solta i fins i tot groller, com solen ser els dels primers balls anomenats.

L’estrofa bàsica dels balls parlats és la quarteta d’heptasíl·labs amb rima consonant els versos parells -quatre versos de set síl·labes en què només rimen el segon i el quart vers fonèticament, a partir de l’últim accent.

Pel que fa a l’organització de les estrofes –les quartetes esmentades-, cada ball parlat té les seves peculiaritats i no pretenc analitzar-les ara i aquí. Però, tractant-se d’un butlletí de diables, vull exposar algunes reflexions a partir de l’experiència del Ball de Diables de Tarragona. Els primers deu anys del BDT, quan no es representava el text històric fix, els parlaments de cada diable tenien mides variables: entre deu i vint estrofes per a Llucifer, de sis a vuit per a la Diablessa, i entre tres i cinc cada un dels set diables que deien parlaments. El testament de Carnestoltes –del qual Llucifer fa de notari cada dimarts de Carnaval i en llegeix públicament les últimes voluntats- feia entre vint i trenta estrofes.

A partir del seu desè aniversari (1993), el BDT va adoptar un text fix del Ball de Sant Miquel i Diables, reconstruït a partir dels que conserven alguns balls centenaris, de manera que, amb això, la llargària de la part fixa ara sempre és la mateixa. Llucifer té un text fixat i ja no pot deixar anar el sermó crític de vint estrofes que proferia abans; la Diablessa ja no representa la luxúria com fins llavors, sinó la supèrbia i també té un text clavat. Els set diables que deien els seus versots anàrquicament van ser batejats i es van convertir en els set pecats capitals: Leviatan (vanitat), Matmona (avarícia), Asmodeus (luxúria), Belfegor (gola), Barit (ira), Belzebub, príncep (enveja) i el gran duc Astarot (peresa); ara cadascun té quatre estrofes per al seu versot satíric i sarcàstic, la primera és estable i presenta el personatge, les altres tres desenvolupen el tema a criticar des del punt de vista del pecat capital que el pronuncia, i aquestes són noves i actuals cada any.

La llibertat de discurs que amb l’actual representació del Ball de Sant Miquel i Diables ha perdut Llucifer queda compensada pel testament anual de Carnestoltes. A partir de l’any 1991, el BDT va estabilitzar una estructura de seixanta estrofes per al text. Un dels motius per  augmentar-ne l’extensió i travar-lo va ser la necessitat que l’acte de la Lectura del Testament de Carnestoltes dels dimarts de Carnaval durés uns vint minuts, i amb aquesta mida es compleix  perfectament l’horari. Ara Llucifer disposa de les set primeres estrofes per explaiar-se presentant el testament i les altres 57 són les darreres voluntats del difunt, una repassada càustica de l’actualitat des del punt de vista del BDT en clau de llegat carnestoltenc. En tot aquest discurs només hi ha una estrofa fixa, l’última –una quarteta amb rima abab amb un apariat final-, i la salutació de Llucifer: Estimats fills… de puta!

Un apunt sobre les rimes: la gràcia està en no repetir-les, en el sentit de no repetir parelles de paraules rimades, almenys dins una mateixa representació. A tall d’exemple, al BDT, entre Santa Tecla de 1984 i la de 1996, s’havien escrit 1.046 parelles diferents de paraules unides per una rima consonant; en aquests darrers quatre anys no sé quantes més se n’han fet, de noves -perquè no s’ha fet el recompte-, però tampoc se n’han repetit gaires, perquè s’ha mantingut la premissa d’evitar repetir-les.

Encara queda un tipus de versots per comentar, potser el més productiu a efectes materialistes: el versot de parada. És aquell parlament, normalment d’entre dues i quatre estrofes, que es fa davant de les  cases  durant  una   cercavila  o  una  processó   per  demanar  menjar i  beure. Òbviament,  en  aquest  tipus  de versot convé fer una mica la pilota a l’amfitrió, ja que també forma part del caràcter del diable la seva facilitat per a l’adulació per aconseguir els seus propòsits. I quin propòsit més diablesc que el d’afartar-se! Vaja, que recomano (mal m’està el dir-ho) a tots els balls que practiquin aquesta modalitat de versot tant com puguin.

Queden qüestions com ara la de l’entonació i la cantarella en la dicció de versots o la relació del tema amb les estrofes, els recursos mètrics o els trucs per fer versots…, i també alguns coloms i interrogants que he deixat volar al llarg d’aquesta perorata per si algú recull el guant i s’estableix un cert intercanvi d’opinions,  …ja que una altra de les característiques definitòries del diable és la de ser entremaliat i plantejar reptes i enigmes als mortals.

Article publicat a El Dragabales, butlletí informatiu del Ball de Sant Miquel i Diables de la Riera.
N. 3, Maig/Juny de 2000.