JORDI CUBILLOS “Críptic”
Soc del parer que, en la sàtira dels versots dels diables, es pot dir de tot a tothom.
En paraules de Salvador Palomar (antropòleg i etnòleg; membre fundador de “Carrutxa”, centre de documentació i divulgació del patrimoni etnològic; autor de llibres i nombrosos articles sobre folklore i tradicions, considerat una de les persones que més hi entén en això dels diables i els seus versots), “…el diable pot criticar la moralitat de les persones o l’actuació dels polítics, fer explícites les relacions sexuals que es volen amagar o denunciar les irregularitats de la gestió municipal. Pot, a més, exagerar, afirmar sense proves i deformar la realitat, perquè la seva és una visió grotesca i provocadora dels fets que pot despertar inquietuds, però que no té validesa, diguem-ne, en la legalitat.” I quan explica la funció dels diables, diu: “Aquests parlaments dels diables burlescs són, junt amb els versots que reciten els components dels balls de diables amb parlaments, l’expressió viva d’una funció dels diables festius que ve d’antic i que avui és plenament vigent: l’exercici de la sàtira vers les persones i la societat que els envolta. Una funció que constitueix un clar referent per entendre la nostra tradició de diables festius.”
I en paraules de Manel Carrera (etnògraf vocacional; creador, el 1999, de l’espai web “Festes.org”, possiblement l’espai amb més i més acurada informació sobre tota mena de celebracions festives a les terres de parla catalana; autor de llibres i nombrosos articles sobre la matèria), defineix la sàtira com a “l’expressió de paraules amb què es censuren o ridiculitzen severament els defectes d’algú, …utilitzant recursos com la ridiculització, els dobles sentits, l’exageració, el sarcasme, la paròdia o la comparació, entre altres.”
I els diccionaris acadèmics defineixen la sàtira així: “Composició literària poètica que posa al descobert i colpeix, amb l’escarni o amb la burla ridiculitzadora, passions, maneres de viure i comportaments comuns a tota la humanitat, o característics d’una categoria de persones, o d’un sol individu, que contrasten o estan en discordança amb la moral comuna o amb l’ideal ètic de l’escriptor. En aquest sentit, es poden emprar: ironia, sarcasme, indirecta i paròdia.”
És possible que –pel que fa als versots dels diables-, en alguns casos, el problema no sigui “ultrapassar els límits de la sàtira”, com algunes ments “benpensants” han proclamat.. És possible que, en alguns casos, allò que reciten, mancat d’ironia, de sarcasme i de paròdia, i, fins i tot, mancat de composició poètica, no pugui considerar-se com a sàtira, pròpiament. I, per tant, no són versos de diables.
Un exemple força conegut: diuen que l’insigne autor Francisco de Quevedo li va etzibar a la reina la següent sàtira: “Entre el clavel blanco y la rosa roja, su Majestad es-coja.” També hauria pogut dir (sense fer servir sàtira, ni ironia, ni res semblant, i ni tan sols rima): “Oye, tia; eres una lisiada de mierda.”
Heu advertit la subtil diferència?
És possible, doncs, que més que posar no sabem quina mena de “límits” a no sabem on, es procuri que en els versots s’hi declami, en lloc d’improperis i bestieses sense solta ni volta, sàtira de debò, amb tots els ets i uts. Sense límits.
Sàtira lírica, en lloc de bajanada toixa. Aquest és el límit.
Article d’opinió publicat a la revista de cultura popular “La Xermada”, num. 47, hivern-primavera del 2015.