Per Raül Flores
(Revista El Dragabales. Núm. 20. Mar-Abr 2003)
Els companys del Dragabales volien un article sobre el llenguatge que gasten els diables burlescs… el cas és que finalment -com que no és ben bé el meu tema-, l’article no tocarà la lingüística i sí la funció que actualment acompleix aquest curiós personatge dins de la majoria de balls parlats i de parlaments que, sent crítics amb la realitat actual de les nostres festes majors, podem qualificar com el personatge més descurat dels balls actuals.
Ens introduirem en l’assumpte amb l’ajut d’en Salvador Palomar -la màxima autoritat sobre el folklore del diable- que en la ponència El diable: L’espai sagrat i la sàtira festiva presentada al I Congrès sobre Balls Parlats (Tarragona 1990) ens aclareix les tres funcions bàsiques del diable burlesc: a) Crear i mantenir un espai escènic al voltant de la representació. b) Cloure l’escenificació del ball amb crítica i sàtira versificada referent a fets recents de la vida del poble on s’ha fet la funció. c) Passar el plateret – recaptador- amb la finalitat de sostenir econòmicament el ball.
Aquestes tres funcions del diable en els balls, motiu tradicional de la seva presència, avui han perdut força en el conjunt de les representacions, fet que a dut tot sovint el nostre bufó a veure’s arraconat com un senzill “convidat de pedra”.
Començarem amb la tercera funció, la recaptadora, per ser la més obsoleta de totes. Podem afirmar que és avui innexistent a causa que la majoria de balls són bé costejats, bé subvencionats o bé pagats pels municipis i/o institucions organitzadores de la festa. A excepció feta del cèlebre Ball de Dames i vells de Tarragona que sí passen el plateret –més exactament el barret-, cosa que fan tots els membres del ball i no només el diable.
No obstant això, en molts balls el vers final del diable al·ludeix a la col·lecta que tot seguit s’iniciarà. Mireu sinó que en deia el parlament final de l’inèdit Ball de Santa Magdalena de Bonastre, en aquest cas el vers del diable és recitat pel Judes -suposem per l’evidència, amb una descarada intenció equiparadora del diable amb el personatge dissident i traïdor- bo i assenyalant qui l’ajudarà a arreplegar les monedes del públic:
(…) Qui no fará caritat / del diable me valdré / quel lligui de peus i mans / il entregui à Llucifé. // També parlo pels del poble / com per los furastés / quens allarguian las mans / perque am fet molts pochs dinés. // (….) Qui no farà caritat / li agafin cagarrinas, / no se les pugui estroncá / lo menus de quinse dias. (…)
Seguim ara amb la primera funció, la de mantenir i crear un espai per a la representació, pocs deuen ser –per no dir cap- els balls que aprofiten el personatge amb aquesta finalitat; no cal dir que si s‘escenifica el ball dalt d’un empostissat aquesta competència perd tota raó de ser.
La majoria de balls a peu pla, els que s’escenifiquen al bell mig d’un carrer o plaça, sí que necessiten crear un espai escènic propi tot rodejant-se del seu públic i és curiosa la manera de crear-lo que s’ha adoptat en diferents localitats:
Si la festa té servei d’ordre i d’organització veiem el nostre burleta suplantat per una altra figura característica -d’aspecte més actual, amb armilla fosforescent i tot- que substitueix la maça, porra o bufa per un misteriós aparell emissor-receptor d’ones de ràdio: el noi del walkie. Si manca aquest servei és quan el ball, per necessitat, uniforma uns acompanyants que crearan aquest espai tot vorejant les dues fileres del ball. Són dignes de menció les mosses que, amb un xiulet als llavis, obren pas al suara esmentat Ball de Dames i vells de Tarragona. És aquest un clar exemple de ball que no explota tots els recursos del diable, segurament perquè la funció crítica –que adés veurem- és present i de la millor manera en tots els personatges del ball fent innecessària la seva presència en el moment de cloure’l.
La segona i ja darrera funció, la de tancar la representació amb una crítica burleta és potser la que més bé s’ha conservat. Una explicació pot trobar-se en el fet que el text dels llibrets antics que avui es representen acostuma a incloure un vers final pel diable; aquest bé es recita tal i com s’ha trobat o bé serveix de model per a crear-ne un de nou cada any. I aquesta pot ser una altra explicació, la necessitat dels balls d’incloure algun element diferenciador, alguna novetat colpidora respecte l’edició de l’any anterior; ja que el diable burlesc ofereix aquest punt de cinisme necessari tot recitant la seva anàlisi satírica de la realitat. Examen que d’altra banda ajuda a mantenir l’atenció dels espectadors fins el darrer moment. No cal dir que la intervenció del diable acostuma a ser esperada i celebrada com la que més; acosteu-vos pels volts del 20 de juliol a la Riera de Gaià i podreu comprovar aquest fet tot veient i escoltant en Dragabales i el seu company, els dos diables que acompanyen el Ball de Santa Margarida.
En els nostres temps, amb tanta i tan immediata informació, existeixen molts “humoristes bufons” que dia a dia acompleixen aquesta crítica: Buenafuente, Soler, Clapés, Calzada, Albà… El seu judici és necessari, doncs comenten, censuren i blasmen, alhora que ens posen al corrent i denuncien fets –de manera similar a com ho fa el burleta dels balls: seleccionant les millors notícies per a la seva posterior reelaboració abans de la presentació al públic. En un poble o ciutat petita, aquesta funció acostuma a ser anual o estacional –hivern, estiu- ja que el pregó de carnestoltes persegueix la mateixa finalitat.
Però per fer de bufó, tan als mitjans de comunicació com a la festa major, se n’ha de saber. Si més no, el diable burlesc ha de ser un personatge simpàtic a primer cop d’ull, capaç d’improvisar amb certa gràcia i que mai hauria de recitar el seu vers amb la mala llet a que ens tenen acostumats alguns Balls de diables.
Com hem intentat explicar, si el diable sobreviu encara dins dels balls parlats és gràcies a l’aportació crítica que en fa de la societat a la que se circumscriu el ball. Aquesta és la seva força i la qualitat que més ha d’aprofitar, nogenysmenys la resta de funcions no poden continuar en l’oblit actual i fóra bo mirar de recuperar-les, tot cercant estratègies que permetin el diable reprendre el seu paper complert.
Per cloure aquesta col·laboració farem una reflexió: No s’ha de confondre la crítica amb la befa i l’escarni de particulars; sens dubte el millor blanc per a la sàtira burlesca són els personatges públics, en especial els polítics i la seva obra. Són ells els que estan més acostumats a la crítica i la majoria la reben com un socioindicador de popularitat. Si més no l’han d’acceptar com un saludable estímul de millora. Ara bé, un bon vers i un bon burleta han de fer riure fins i tot el censurat i, mai, no haurien de provocar sentiments negatius al públic i millor si tampoc els provoca al mofat.
