Una visió del diable al teatre medieval: El Misteri de la Selva del Camp

Per Salvador Arroyo i Julivert.

La representació de l´Assumpció de Madona Sta. Maria, més coneguda com el Misteri de la Selva del Camp; és considerada segons els entesos com la primera representació assumpcionista escrita en llengua romànica.

Es tracta d´un text que Amadeu J. Soberanas i Lleó, data cap a finals del segle XIV. Aquesta representació, ha esdevingut un important exemple en el món actual de la manera d´entendre el teatre litúrgic fa 600 anys.

Des de l´any 1980 s´escenifica cada 14 i 15 d´agost a l´interior del temple parroquial de sant Andreu Apòstol de la vila tarragonina de la Selva del Camp. Teatralment l´obra esta integrada per fragments recitats i d´altres cantats, a més el text conté unes acotacions que han fet possible comprendre perfectament com era aquesta representació a l´edat mitjana; elements que han possibilitat la recreació de l´obra en el seu llenguatge i escenografia originària.

El text s´ha dividit en XXIV “Moments escènics”, i és en el VII moment escènic (versos 184- 238) on actuen els diables, que tenen en l´obra un paper de còmics. La representació s´inicia amb una processó d´entrada dels actors, descrita amb tot detall: per aquest ordre; els diables amb Llucifer, els Jueus, Jesucrist amb àngels i sants, santa Maria amb els apòstols precedits de sant Pere. Quan arriben a escena, cada grup va ocupar l´espai que li pertoca. Els diables a “l´infern gran”, espai que es situa prop de la porta de l´església.

Integren la colla de diables cinc personatges, per ordre d´aparició son : Llucifer, diable Astarot, diable Barit, diable Beemot i diable Mascaron. L´acció que es desenvolupa en el VII moment escènic comença quan Llucifer vol fer caure a Maria en temptació; amb aquesta idea mana al diable Astarot, que vagi a temptar la Mare de Déu. Astarot refusa d´obeir-lo perquè Maria es una dona de gran santedat i que ell ” no . y gos anar”. Llucifer davant la insubordinació d´Astarot, mana als seus vasalls (la resta de diables) que estomaquin a Astarot, ja que ” no vol fer ma volentat”.

Com podem veure, l´infern s´estructura en l´obra seguint el model social medieval; Llucifer es qualificat de “Senyor” i ell anomena ” vasalls” seus a la resta de diables, alhora que els dona tractament de “don”.

En segon lloc Llucifer es dirigeix al diable Barit, del qui diu que “és el més atrevit”, perquè compleixi la seva ordre de temptar a Maria. Barit respon que ell no n´és de valent, ni podrà complir l´encàrrec, que faci d´ell el que li plagui; però que ell no marxarà d´allí “que ja no. m partiré d´açí”. Novament apareix el rerafons de la relació medieval de submissió senyor – vasall; el senyor es amo de terres i vides. Barit diu que pot disposar de la seva pròpia existència; però ell no es mourà d´aquell lloc “no.m partiré d´açí “, un espai físic. Acte seguit Llucifer ordena furiós als seus diables, que li treguin del davant a Barit “que no val un peu de cabrit” i el castiga a ” pena e turment”. Novament apareix la ideologia feudal :la voluntat del senyor s´ha de complir – la meva opinió es la raó – sinó el pes del càstig cou damunt del insubordinat.

El mateix joc es repeteix amb el tercer diable Beemot, que es cridat per Llucifer perquè “si vols ésser mon amich / ffé ço que no pot don Barit”. Beemot es ben clar en la seva resolució: “Senyor , breument te parlaré / que ja d´ayxò res no.m faré.”. Llucifer que diu sentir-se deshonrat mana posar-lo “en el foch ardent / hon aja sofre molt pudent”.

Com veiem van apareixent en el text de l´obra elements tradicionals referents al món del diable i de l´infern: el peu de cabrit , el foc ardent, el sofre pudent… Alhora a més de ridiculitzar a tots els diables (covards, esporuguits , malcreients) es ridiculitza també a Llucifer, quina mena de senyor pot ser, quan no pot fer creure a cap dels seus subalterns.

Finalment Llucifer es dirigeix a Mascaron, el darrer de la colla i la seva darrera possibilitat per realitzar els seus propòsits. Diu de Mascaron que es un “veritable diable”, i que es entre els altres el més “bé espert”. Que prepari el seu ” foroll” per registrar la casa de Maria. Mascaron, diu que “Abans de temps me grat lo cap”, i després de gratar-se el cap i vista l´experiència dels seus companys, resol anar-hi. Quan ronda la casa de Maria, veu venir Jesucrist els sants i santes i s´escapa cuita corrents cap els seus companys cridant : “Fugim, Fugim” proclamant també el seu fracàs. Gràficament l´arribada de les forces del bé, han fet claudicar els projectes del mal.

Un nou element relacionat amb la tradició del diable apareix en la intervenció del diable Mascaron, és tracta del foroll, una mena de pala per a remenar les brases o les cendres; estri que sembla en l´època relacionat amb la iconografia del diable, com després ho serà la forca o la maça.

Com a darrera reflexió val la pena assenyalar que els noms dels dos diables Astarot i Barit del text medieval del Misteri de la Selva; ens els trobem cap a meitat del segle XIX com a Barich i Astarot, personificant a dos ídols contra els que lluita el personatge de sant Bartomeu, protagonista d´un ball parlat hagiogràfic representat en un àmbit geogràfic prou ampli de la Catalunya Nova ( Baix Penedès, Alt Camp, Tarragonès i Garraf).

Article publicat a El Dragabales, butlletí informatiu del Ball de Sant Miquel i Diables de la Riera.
N. 10, Juliol/Agost de 2001.